Tots els matins, camí de la feina, pas per davant de la porta de la botiga de Carme. Fins fa pocs dies ens limitàvem a saludar-nos amb un tímid gest quotidià, però mai havíem creuat ni una sola paraula. La roba que exposa en el seu aparador no és del meu estil i mai he entrat a la seva botiga. Però l’altre dia, per una d’aquelles casualitats de la vida, una amiga comuna ens va presentar. Carme, com era previsible, es va queixar de les escasses vendes que aconsegueix des que va començar la crisi. Ens explicava que la gent passava de llarg o, si algú entrava, grapejava les peces però sense comprar res. Ella ens va dir que si això segueix així haurà de tancar. Jo li vaig preguntar si havia pensat en alguna cosa per afrontar el problema, em va contestar que no podia pagar una campanya de publicitat. Després de la seva ferma resposta vaig recordar una vinyeta d’un còmic, en la qual una client d’una sabateria, després de provar-un parell que li agradaven, li va demanar al dependent la clau del wifi de la botiga per comprar-los més barats on line. No li vaig explicar a Carmen l’acudit, és el que li faltava, però sí que li vaig preguntar com es diferenciava de la resta de botigues del mateix carrer i si tenia la gent a veure el seu aparador o fins i tot entrar a la seva botiga per poder veure el que ofereix . Carmen va guardar silenci uns segons que van semblar eterns i al final va exclamar “però si no tinc un euro per gastar en la promoció del meu negoci!”, “¡Ja t’ho he dit abans!”.
Jugant-me el tipus amb algú a qui acabava de conèixer, vaig afirmar: “crec que has pensat poc en els teus clients i més en tu mateixa, en la teva comoditat, o, com es diu ara, en la teva pròpia zona de confort”. Vaig pensar que Carmen anava a enfadar-se, però es va limitar a arronsar-se d’espatlles. Vaig afegir que molts negocis funcionen encara avui amb la mateixa fórmula de fa més de cent anys. Amb un esbufec d’impaciència em va reconèixer que era així, que ella no podia fer més de tenir la roba que ven, canviar l’aparador cada estació, ajustar els preus el que pot i cuidar les relacions personals amb els clients habituals. Li vaig comentar que coneixia una botiga que va passar per semblants dificultats, però que havia contactat amb un grup de joves creatius que estaven a l’atur, els va demanar uns dissenys per a unes samarretes, els va oferir un percentatge de les vendes i es va dirigir a un fabricant local de roba perquè se les confeccionés. Les samarretes van volar de la botiga en poques setmanes i avui és un negoci d’èxit. Sovint tenim a l’abast de la mà facilitats que ens poden diferenciar, però preferim acomodar-nos en la inèrcia habitual. La immensa majoria de les botigues, bars, restaurants, tallers, estudis, despatxos, aparadors, oficines, mobiliaris, distribucions comercials d’espais, pateixen una irrefrenable tendència a replicar-com clons per perjudici dels consumidors, aquests que senten que tots ofereixen coses iguals o semblants, i que a més es poden localitzar per internet ia més més barates.
Li vaig preguntar a Carmen si estava disposada a ajudar per a ella mateixa ser ajudada. Em va respondre que li agradava la idea, però que no sabia per on començar. Molt senzill a cridar el teu assessor i li demanes que et classifiqui per proveïdors i productes les factures que portes pagades els dos últims anys, veuràs coses que podries aconseguir d’una altra manera amb una mica d’imaginació. Quan tinguis això clar, pregunta a amics i familiars, busca en fòrums d’internet, fes una volta per trobades de joves, mira exposicions, fixa’t en els concursants de premis que no aconsegueixen res, rastreja, pensa diferent. Al final, li vaig dir a Carmen, tot es redueix a donar una primera oportunitat per aconseguir una nova oportunitat. La seva mirada m’ho va dir tot, havia deixat de escoltar-me, ja només imaginava.