Porto anys escoltant que Internet acabarà amb els negocis com els coneixem, fins i tot que el virtual acabarà amb el material, o, com diuen alguns, que els bytes acabaran amb els àtoms. És evident que tot està canviant i que els negocis tradicionals han estat sacsejats per tota la parafernàlia informàtica que avui domina les nostres vides. Era difícil imaginar per a aquells dinosaures que vam néixer abans que els ordinadors personals, aquest món inundat de pantalles que ens observen. Quan era nen, els únics vidres de casa meva era la vaixella de duralex, el rellotge de polsera dels meus pares, les finestres i la televisió; però ara una persona viu envoltada d’almenys 10 o 12 pantalles de vidre que l’assetgen 24 hores al dia amb dades, ofertes, missatges i avisos. I aquesta dependència cristal·lina inevitablement ha d’afectar als nostres hàbits de consum.

En els últims temps les grans empreses tecnològiques i de venda on line han emprès una embogida cursa per veure qui serveix abans a domicili. A febrer de 2015, el repte, als Estats Units, és lliurar la compra a menys de tres hores comptades des del clic de l’encàrrec. Per aconseguir-ho, aquestes grans empreses estan buscant, desesperadament, acords amb cadenes de botigues distribuïdes per tot el territori nacional que facin el lliurament. I alguns experts ja parlen del repte de fer-ho en menys d’una hora, (si, han sentit bé ‘menys d’una hora!), I aconseguir-ho abans de l’any que ve o l’altre … Una cursa frenètica que afectarà milers de petits comerços i llocs de treball.

Sembla que el temps li ha guanyat la partida a l’espai. Però que volen que els digui, jo no acabo de veure-ho. Aquestes presses que es ven en el virtual, també depenen d’instal·lacions amb parets, portes, empleats i furgonetes. Igual que amb la compra tranquil·la i sense córrer, aquesta en la qual es pot mirar i tocar, xerrar amb el dependent, o retornar el producte sense barallar-se amb un fred veu electrònica. Al final tot depèn del mateix, del contacte final entre mercaderia i client. Si un rebusca en la història, llegirà divertits relats sobre com en setmanes l’aparició dels diaris anava a acabar amb els llibres, el cinema amb la ràdio, la televisió amb el cinema, l’streaming amb la televisió, els ebooks amb els llibres, i així infinitament. Però totes aquestes “visions” es van oblidar que més important que el canal de venda és que un client satisfaci un desig i per això no és tan fàcil acabar amb models de negoci en què el contacte amb el client és fonamental. Així, el tangible, el que pot ser tocat, llegit, escoltat o assaborit, encara venç a milions de bytes que per aquí pul·lulen en missions impossibles. Aquest somriure quotidiana mentre serveixen l’esmorzar a la cafeteria de sempre, el llibreter que recomana novetats, el perruquer que ja sap les manies, o l’assessor amb la seva mirada de raigs X que transmet tranquil·litat quan adverteix les badades, podrà en el futur ser substituït per màquines i robots. Però mentre això ens arriba, és imprescindible, per petits que siguem, conèixer les últimes tendències per a entendre i satisfer expectatives. Una cosa que exigeix ​​predisposició, actitud, intuïció, ment oberta i curiositat. Perquè el client si no rep s’allunya, si no és escoltat fuig, si no és entès es desconnecta, si no està satisfet protesta o crítica. Perquè al final tot es redueix a que el client si no toca no creu, i aquesta és precisament la nostra principal fortalesa i debilitat.