Als autònoms que són cinèfils segurament no els hi haurà passat desapercebut que en la recent gala dels Oscars només una pel·lícula de les nominades havia estat produïda per una gran companyia, mentre que la resta eren d’empreses de baix pressupost. Segons alguns experts un terratrèmol està canviant la indústria del cinema, l’extinció de les pel·lícules de mitjà cost. Un portaveu d’una multinacional ha declarat que les elevades despeses publicitàries, units al descontrol de les opinions a internet, han liquidat el futur d’aquestes pel·lícules que s’han quedat en terra de ningú, entre les milionàries i les independents. Igual que en el món de la comunicació, amb els tradicionals mitjans patint terriblement, mentre que nous grups ben finançats, juntament amb altres més humils orientats a petits nuclis de població, estan oferint sorpreses. L’any 2014, el sector econòmic en què més diners es va invertir en el món pel capital risc, només darrere de la producció de programari, va ser en mitjans de comunicació. Però no en els convencionals, sinó en els més innovadors i ambiciosos, com a Vice Mitjana, Circa, BuzzFeed, Vox Mitjana i altres, que estan combinant amb èxit el món digital i l’oferta de continguts. Mentre que alguns es lamenten de la seva mala fortuna pensant en el seu magnífic producte, altres corren milles explorant com els potencials clients busquen i accedeixen al que desitgen.
A la revista Wired s’ha publicat que el màrqueting és de perdedors, perquè moltes companyies només pensen en campanyes de venda, mentre que els més innovadors posen el focus en la gestió de la informació i la tecnologia, perquè el que no és massiu deixa de ser rellevant. Aquesta intuïció probablement la va tenir un enginyer nord-americà, David Edwards, quan va obrir el seu restaurant, el Cafè ArtScience. Avui els clients suporten llargues llistes d’espera per a lliurar-se com dòcils conillets d’índies per les seves estranyes invencions culinàries. Una taula atapeïda de provetes, envoltada d’una exhibició de productes dietètics i begudes energètiques de la seva pròpia collita, li serveix de sorprenent cuina per a alegria visual dels seus lliurats espectadors. Edwards reconeix que ingressa entre 6 i 10 mil euros diaris, però sap que el seu negoci ja és un altre. Amb l’ajuda d’inversors està impulsant empreses per comercialitzar les seves creacions en diversos països, com els iogurts “WikiPerlas”. Ara vol investigar la relació entre aroma i memòria, per les potencials aplicacions dels seus plats en el camp de la realitat virtual. I a més està treballant amb una estudiant de 24 anys per desenvolupar un “Ophone”, un telèfon que permet rebre missatges amb olors, o el “obook”, una app per a dispositius electrònics que també permeten ensumar.
Tot apunta que el nou paradigma econòmic està provocant una polarització entre empreses grans i petites, condemnant a l’extinció a les que només aspiren al mitjana. Un món nou que sembla governar-se per la “llei” d’Edwards, la que afirma que l’èxit es basa en el fet que “qualsevol innovació ha de sortir malament abans que surti bé”. Un principi inassumible per als amants de la inèrcia, però imprescindible per a les corporacions i els petits emprenedors més innovadors, que saben que el futur només es pot surfejar quan es perd la por i s’està predisposat al canvi, per excèntric o inesperat que aquest sigui .