Vivim una època en què tot es desplaça. Google i Apple van a inserir targetes de telefonia en els seus dispositius, el que farà innecessària la contractació d’aquests serveis amb les empreses convencionals de telecomunicacions. Per aquesta raó, una companyia de telefonia canadenca ja ha demanat l’autorització per operar com una entitat bancària. Facebook ha anunciat que va a facilitar les transferències dineràries entre usuaris, convertint-se en una operadora de mitjans de pagament. Algunes firmes automobilístiques estan entrant en el negoci del programari per convertir els seus vehicles en dispositius tecnològics de comunicacions connectats a la xarxa. La famosa llibreria on line Amazon ja serveix menjar fresc a domicili en els Estats Units. Una empresa russa de màquines recreatives està instal·lant caixers automàtics que concedeixen préstecs automàtics fins als 15.000 rubles (uns 242 dòlars americans). Píndoles amb microcàmeres, roba amb auriculars incorporats, rellotges amb telèfon, ulleres intel·ligents, lectors portàtils d’empremtes digitals per a realitzar pagaments on line; polseres i sabatilles esportives amb sensors parlants, sostenidors pectorals que prevenen infarts o mitjanes que ajuden a guardar l’equilibri, i així un llarg etcètera. Fins a les empreses de jocs proclamen el seu propi desplaçament. Gabriel Leydon, el fundador de Machine Zone, l’empresa que ven jocs on line molt populars com Game of war, que pot atendre amb un temps de resposta de 0,2 segons a 3 milions de jugadors simultanis, i que ha assolit una facturació en el 2014 d’uns 600 milions de dòlars, ha declarat que “en realitat som una companyia tecnològica, no som una empresa de jocs”. És més, Leydon afegeix que el focus estratègic de la seva empresa no són els jocs, sinó les finances, la logística, les xarxes socials i l’anàlisi de dades.
Com una nova llei del mercat global, avui les empreses han de desplaçar del seu objectiu original per competir més i millor, per veure diferents i actuar com a tals, per distingir-se de la competència i satisfer una demanda que sembla infinita. Una bretxa intel·lectual enorme per a empreses instal·lades en una perillosa zona de confort, igual que per aquells que inicien un negoci sense veure més enllà de l’activitat immediata que pretenen desenvolupar. Avui més que mai els compartiments i categories convencionals es trenquen, i una nova perspectiva de transversalitat, mestissatge, obertura, contamina tots els enfocaments. Fins i tot recents axiomes que servien per contemplar amb resignació la decadència inevitable d’alguns sectors econòmics tampoc serveixen ja. Ara es parla amb freqüència de nusos, hubs, malles, models disruptius i altres conceptes similars, per descriure els punts de trobada on acaben convergint i comunicant-se les diferències i els diferents. Al final tot es redueix a dues idees bàsiques, no existeix avui un actiu més important per a una empresa que el talent, ni un repte més estratègic que la seva comunicació. Aquesta divergència intel·ligent adormida en moltes empreses o disponible a l’abast d’un simple clic. Aquesta oportunitat, o taula de salvació, imprescindible per trencar esquemes mentals i sorprendre, per qüestionar i proposar, per inventar i substituir, per innovar i vendre, a fi de comptes, per desplaçar-se i evitar així llanguir.