Després de tota una vida de professora tenia una assignatura pendent. Sempre va voler treballar de dissenyadora, però els atzars de la vida li havien empès els camins de l’ensenyament. Mai es va treure del cap aquella vella il·lusió, fins que amb 90 anys Barbara Beskind aconseguir una ocupació en una de les empreses més innovadores de Sillicon Valley. Li costa molt caminar, de fet es desplaça amb l’ajuda de dos bastons d’esquí. Li agrada explorar qualsevol idea i recomana no complicar-se amb les coses, perquè sempre és millor anar al senzill. Li agrada dir que el seu secret és ser capaç de pensar sobre un problema durant quatre hores sense interrupcions i que el seu telèfon mòbil només serveix per a les emergències. Barbara sintetitza una gran part dels reptes d’una empresa contemporània. No hi ha més barreres mentals que aquelles que ens posem a nosaltres mateixos, la motivació és més important que les pors i els convencionalismes, el simple és millor que el complex, i cal poder abstreure per pensar amb claredat, la qual cosa exigeix posar decidits obstacles quotidians a la distracció excessiva que ens provoquen aquests trastos que ens bombardegen agressivament cada pocs minuts, i fins i tot segons, sense cap pudor o respecte a la intimitat personal, amb missatges, correspondència, trucades supèrflues i avisos més o menys inútils.
Facin la prova, a veure si aconsegueixen no atendre els seus dispositius electrònics durant quatre hores seguides en la seva jornada de treball, o fixin-, en la pròxima reunió a la que assisteixin, si no hi ha una mitjana de dos o tres d’aquests dispositius per persona sobre de la taula. Vivim amb una dependència excessiva, fins i tot ridículament acomplexats per no semblar a l’última. I, a més de viure en un constant i esgotador vaivé de mides, utilitats, superfícies i portabilitats de fantàstics i imprescindibles aparells, també treballem amb nombroses idees errònies. Pensant en Barbara, és fàcil reconèixer que ser emprenedor no és cosa exclusiva de joves, que la motivació no és un vedat tancat per l’exemple d’esportistes d’elit, que un paper amb gargots pot ser més creatiu que un power point, i que el silenci reflexiu pot tan important com un munt d’hores de reunions col·lectives.
Deia un vell proverbi xinès que quan bufen vents de canvi, alguns aixequen murs i altres construeixen molins de vent. Mentre l’economia es precipita en un vertigen tan apassionant com accelerat, condicionem el nostre treball, fins i tot aquelles idees que poden semblar tan boges com genials, amb murs invisibles aixecats amb maons de dubtes paralitzants, absurdes dependències, inútils convencionalismes, mites mediocres i mitges veritats. Aquesta és la gran lliçó de Barbara. Avui, per viure, treballar, per descomptat també per imaginar, cal una cosa tan simple, gràcies a una miqueta d’íntima reflexió sense artefactes, com aprendre a observar i aprofitar la pròpia força del vent del canvi. Com aquesta dona gran que recorre tots els dies, amb enorme dificultat, el trajecte de casa al seu lloc de treball, per sorprendre amb el disseny de noves invencions, perquè només ha trigat 90 anys a complir el seu somni, tot i aquesta majoria que mai va creure en ella.
