Tots els que condueixen saben que un pneumàtic vell pateix una fricció més intensa que un de nou, provocant més consum de gasolina, un pitjor rendiment del vehicle i un major risc derivat de la inseguretat. Leonardo da Vinci va reflexionar fa segles sobre aquests processos mecànics en els quals es produeixen fregaments o friccions que dificulten la relació entre dues superfícies de contacte, a causa de les imperfeccions que habiten sobre aquestes. Un concepte que s’ha estès al món de l’empresa, per ajudar a explicar millor com en una empresa els antiquats processos suposen friccions amb els mercats, els clients i els proveïdors, perjudicant en definitiva al negoci. Explicant-ho amb altres paraules, i per al que ens importa, en moltes empreses sorgeixen costos innecessaris perquè és difícil aconseguir o utilitzar adequadament la informació, o perquè hi ha una gestió deficient derivada d’un sistema de comunicació que influeix negativament en les decisions. Si no m’assabento bé de la competència en preus, no rebo les millors ofertes de proveïdors, no aconsegueixo comunicar amb potencials clients, no motiu al meu equip o em nego a conèixer les millors tendències per al meu negoci, incorporo friccions al meu negoci que suposen costos, i per tant riscos creixents i pèrdua d’oportunitats.
Les millors empreses defineixen estratègies d’eliminació d’aquests processos intensius de fregament en el seu engranatge productiu per millorar la seva gestió i així ser més eficients i rendibles. Una estratègia que sempre ha de recolzar-se en dues línies bàsiques: organitzar-se en xarxa i desenvolupar una estratègia per a la gestió del canvi. D’una banda, les empreses, clients i proveïdors, han de relacionar-se de forma diferent, comunicant-se entre tots ells de manera interactiva, incrementant així la seva col·laboració i fins i tot el control en la seva relació, a fi d’impulsar processos de generació de valor, i així unir millores de la competitivitat i la satisfacció de tots els que hi intervenen. En segon lloc, la gestió del canvi és, o hauria de ser, una nova forma d’entendre l’activitat empresarial, que permeti, entre altres coses, customitzar la relació amb el client, augmentant la seva satisfacció mentre es disminueixen preus i costos, i, per altra banda, millorar la productivitat, minorar riscos i generar benestar. Sense capacitat d’adaptació, sense un enfocament de gestió del canvi, es corre el risc de deixar de ser competitius i fins i tot deixar d’existir. Però aquesta missió no és tan impossible com sembla, no és un vedat exclusiu per a grans empreses, només cal simplificar i millorar processos, relacions i la comunicació, fent-se les preguntes oportunes, aprofitant els canvis de l’entorn a partir d’una bona percepció dels mateixos , i molta flexibilitat interna amb enormes dosis de predisposició als canvis de perspectiva.
Un bon amic em va dir fa uns dies que la millor estratègia per a un projecte empresarial ha de basar-se en la integració de la coherència individual, amb la social i la global, desenvolupant i aprofitant les relacions interpersonals, el coneixement i el talent, per generar valor des de la premissa de l’objectiu de l’èxit. Un model d’equilibri que, al capdavall, només persegueix eliminar friccions indesitjables entre la meva realitat personal com a emprenedor, el meu negoci, els meus clients, els meus proveïdors, i l’entorn social en què convisc. Com un cotxe amb rodes noves en una carretera per estrenar i una destinació per decidir.